Últimamente solo publico entradas sobre aves, lo cual hace que me vuelva monotemático, algo que siempre he temido. Este curso (¡maldito grado!), los alumnos de Biología de la UA ya no tenemos que hacer un herbario... Así que he decidido hacer uno por mi cuenta. Uno especial, que incluso cuente con archivo fotográfico para las especies protegidas.
Intento no tomarme esto a la ligera, ya que un herbario me parece una cosa bastante seriosa. Supongo que nunca lo terminaré. Un herbario de enfoque biológico, ¿se acaba alguna vez? ¿Es posible agrupar todas las plantas del planeta antes de que termine el tiempo de vida una persona? Pero al menos me servirá para aprender. Lo hago por mí, por conocer el mundo vegetal, supongo. Creo que esto empecé a planteármelo el año pasado, mientras ayudaba a mi amigo Guille a hacer su herbario para una asignatura de licenciatura; fue él quien me enseñó a usar las claves y quien me dio a conocer algunas de las especies más comunes de la flora alicantina.
"Iniciar un herbari ha d'ésser fruit d'una idea seriosa, no d'un col·leccionisme malaltís. La tasca d'ordenació, ampliació i manteniment de les mostres demana temps, aplicació i, també, un cert grau de sensibilitat artística. Si el caràcter del lector no cau dins d'aquests paràmetres, serà millor que no iniciï un herbari. Malauradament, al llarg de la nostra vida professional, hem vist iniciar molts més herbaris que no aconseguir herbaris madurs.
Abans d'iniciar un herbari de pteridòfits cal decidir-ne l'orientació. El més corrent és crear un herbari local (de l'àrea on es resideix, o de la segona residència), docent (com a complement de l'ensenyança per part de professors, etc.) o general (d'enfocament biològic). En el primer cas, es tindran poques espècies, amb múltiples, amb múltiples formes intermèdies de difícil indentificació. En el segon, calen poques espècies i, sovint, plastificar-les amb plàstic adhesiu per facilitar-ne el maneig. En el tercer, el més corrent és que hi hagi moltes espècies i poc representades.
Un herbari és una col·lecció de plantes seques i etiquetades. Per a assecar-les, cal que siguin premsades acuradament entre papers absorbents, els quals s'han de canviar sovint per d'altres secs. Una bona referència és canviar els papers al cap d'1, 3, 5 i 7 dies. És recomanable augmentar aquest ritme si el dia de la recol·lecció és molt humit o les mostres estan mullades. Perquè les mostres d'herbari, si no es plastifiquen, s'han de guardar entre plecs de paper i dintre capses. Si s'estableix un herbari local, és recomanable disposar de les espècies més corrents dins una mateixa capsa. En els herbaris “biològics” podem disposar les espècies d'un gènere dins una mateixa capsa.
Per evitar errors i augmentar els coneixements, és útil fer-se revisar les determinacions. Recomanem la visita als Departaments de Botànica o de Biologia Vegetal de les corresponents Universitats, i a l'Institut Botànic de Barcelona. Poden èsser molt profitoses les visites a jardins botànics (Barcelona, València, Blanes).
És possible que, si s'utilitza aquesta guia, es recol·lecti alguna de les espècies fora de les àrees de distribució assenyalades. En aquest cas, convé fer-ho saber a les institucions científiques indicades més amunt, amb què es contribuirà al coneixement dels pteridòfits del nostre país". (Extraído de "Guia de les molses i falgueres dels Països Catalans", Enric Gràcia y Mercè Sanz)
Yo diría que es el típico matojo de cuneta al que nadie le hace caso. Pero es una planta tan interesante como cualquier otra, con características que la hacen única y hermosa.